Existim! Llevant! (1-1)

Vam tocar fons: De Cruyff a la S.A.D

Ser del Llevant mai ens ha portat a viure una final a Wembley, tampoc ens ha permès visitar Old Trafford o San Siro per gaudir d’un partit de futbol entre anglesos o italians i valencians; mai ens ha assegurat el gaudir de partits front als millors equips de la lliga de l’estat espanyo, ni de sortir al carrer a celebrar la victòria en la final propietat de l’animalista més gran d’aquest país. Però, tan si val no? No em gaudit sent del Llevant, sent “granotes”? i tant; d’Orriols a Alboraia els nostres seguidors han cridat els gols del nostre equip des de la tercera divisió en els pitjors moments tant esportius com econòmics del nostre club, i també els criden ara a primera o fins i tot a Europa. Ser del Llevant ha sigut sempre més que un simple complement esportiu amb el que ocupar les vesprades del diumenge; era, és i serà tenir l’orgull d’un capgròs entrat en anys per suportar la indiferència de la resta d’habitants del mon respecte a l’existència del degà del país, de suportar els atacs del govern de la ciutat tant en l’apartat polític com el futbolístic i també d’esperar les matinades del diumenge per poder veure un resum del partit del nostre Llevant en una televisió ja extinta.

El sentiment cap a aquest club ha estat sempre present amb més o menys presencia però sempre latent, sobretot a la ciutat de València. No obstant, aquesta afició no es veia reflectida ni en el nivell del equip ni en l’assistència a l’estadi i s’observava també en aquets aspectes aquella definició que s’atribuí al Llevant, la “d’equip ascensor”. Un procés llarg que segueix vigent (malgrat l’augment d’estabilitat els últims anys amb la seguida presència a Primera Divisió) i que existeix des de la creació del club al 1909 però que assolí el seu major exponent la temporada 1980/1981 amb el fitxatge de Johan Cruyff. L’arribada del “flaco” al Ciutat de València amb 33 anys (es retiraria 3 anys més tard) venia amb la intenció de ser aquell fitxatge mediàtic que il·lusionés a l’afició i potser això fou l’únic que va aconseguir ja que en aquell partit contra el Palència el club ingressà 5 milions de pessetes dels quals curiosament 2 acabarien a la butxaca de Cruyff. I dic només, perquè a partir d’aleshores, la positiva ratxa que fins aleshores és mantenia s’esgotà i únicament s’assolí la novena posició provocant atès del fitxatge de Cruyff (i d’altres factors)  el impagament dels salaris als jugadors de la plantilla del Llevant, la dimissió del president i la junta i que Cruyff fes honor per últim cop al seu malnom i “volés” de València als 10 partits.

Des de llavors, un descens a Tercera per pujar dos anys més tard a Segona B, un nou descens a Tercera per pujar de nou a Segona B i així recurrentment fins al 1994. Mentrimentres, el club que celebrava els eu 75é aniversari anomena a un Borbó (el Príncep Felip) com a president d’honor (té collons) i es produeix un continu sanejament econòmic de la institució que conduiria l’any 1994 a la constitució en Societat Anónima Esportiva del Club apuntant-se a una mesura proposada pel govern espanyol per convertir als clubs esportius en un negoci (més encara) i poder (si es vol) sortir a borsa.  Aquesta mesura que fou presa per gairebé la totalitat de clubs de màxim nivell a l’estat espanyol (excepte l’Athletic Club, l’Osasuna, el Reial Madrid i el Barça) no va suposar la liquidació del deute, ni una millora significativa del estat econòmic del club sinó la possibilitat de que en un futur aparegueren corbs, gàngsters i lladres ignorants pels seients dels directius del club  i que lamentablement finalment aparegueren, tots recordem Pedro Villarroel.