Un dissabte qualsevol, d’aquells en que sobtadament s’amaga
el sol i l’obscuritat dels components gasosos i líquids del cel cobreixen la
superfície; surt aquell grup de filòsofs un darrere l’altre, posicionats en
dues línies perfectes i amb un trident dels “Men in Black” al davant, tot això
mentre una obra mestra de la música contemporània retruny per tota l’estructura
(també obra mestra contemporània amb lleugers tocs postmodernistes); aleshores,
com si hi haguessin molls als seients del plàstic mig podrit tothom es posa en
peus per victorejar als racionalistes que buscaran vèncer “les absurdes idees
empiristes” d’aquells “mamarratxos” de blanc i negre. Quan per fi la cançó homenatge al sol, a les
flors i a la llum acaba i en Tommy Lee Jones bufa el xiulet amb tantes ganes
que fins i tot el fugitiu que s’amagava a sis mil quilòmetres ho escolta
provocant que comenci a correr, el grup d’idealistes corre cap enrere esperant
a que el seu rival empenyi l’esfèric cap a ells.
Els minuts passen i
la pilota canvia de mans 43 cops sense cap esdeveniment remarcable excepte
aquell pupil que en un moment determinat colpeja la pilota amb l’espero per
retornar-la al camp; tot això baix l’atenta mirada de 22 pals que subjecten
banderes de diferents colors, algunes d’elles d’altres grups intel·lectuals:
trobem en primer lloc els burgesos modernistes, seguit de l’aristocràcia de la
capital i la falsa aristocràcia de la capital, si seguim girant a la dreta anem
observant les banderes dels il·lustrats enganyats, dels economistes que es
creuen dogmàtics o d’aquell reduït grup de comandat pel majorista de carxofes.
Aquets pals s’expandeixen pel frontal, per l’àrea més ampla observable i un poc
més aïllats però en una posició més il·lustrada si cap, hi son la bandera dels
“toreros” seguida de la dels “xocolateros”, juntes pareixen un collage d’un
obra de Joan Miró un dia que no es trobava ve de l’estomac.
No es política això, son simplement 22 romancers colpejant
una pilota mentre els propietaris se’ls veuen des de llocs il·lustres, amb cara
arrelada en la més profunda amargor per evitar cert cinisme que podria
suposar-los algun entrebanc amb els “mass
media”; però no, tranquils que això no es política. Porten banderes
anticonstitucionals! Correu! Aviseu a la Benemérita! Atenció! Que aquell que
corre per la banda cobra 17 milions d’euros! Empresonem-lo! No, No, Espera, que
se’n se ell no guanyem. D’acord aleshores deixeu-lo estar. GOOOOOOOL! De qui?
Del corrupte aquell?, o d’aquell calb que va tenir aquell embolic amb la noia
aquella? O et refereixes a aquell que va falsificar uns documents per a portar
una petita embarcació ? A no, no ha sigut gol mentider, simplement era un
efecte òptic provocat pel reflex de la calba del president aquell condemnat per
un miler de coses que està segut al costat de l’altre que li donava milions al pare d’un jugador i se’n anaren
tots dos de Caipirinhes.
Aquestes últimes línies no anaven de vere. Al futbol tot es
llums, goig i felicitat, la veritat es que es un esport màgic (açò ho dic de
debò), i que a aquell que li agrada ho gaudeix moltíssim. Ens podem quedar
tancats en el simple acte de colpejar la pilota però deixaríem al marge un fum
d’elements que transformen el futbol i l’esport en general en allò que realment
em pareix interesant que es el context polític i social que impliquen. No vull
dir amb això que cregui que deu ser així, això pot generar un debat interesant
però el que no es pot negar es la realitat que te actualment l’esport i que cal
analitzar. L’afectació política que te cada acció de partit, tant me fa si es
al camp, com a la grada, com a un periòdic local, es capaç de moure fins al més
petit dels petits, fins al més gandul dels ganduls. No ignorem la realitat i
centrem-nos en analitzar-la i interpretar-la, es el millor per al futbol, per a
l’esport, per a tots.
0 comentarios :
Publicar un comentario