Políticament esportiu – L’esport de l’engolida de raons

Un dissabte qualsevol, d’aquells en que sobtadament s’amaga el sol i l’obscuritat dels components gasosos i líquids del cel cobreixen la superfície; surt aquell grup de filòsofs un darrere l’altre, posicionats en dues línies perfectes i amb un trident dels “Men in Black” al davant, tot això mentre una obra mestra de la música contemporània retruny per tota l’estructura (també obra mestra contemporània amb lleugers tocs postmodernistes); aleshores, com si hi haguessin molls als seients del plàstic mig podrit tothom es posa en peus per victorejar als racionalistes que buscaran vèncer “les absurdes idees empiristes” d’aquells “mamarratxos” de blanc i negre.  Quan per fi la cançó homenatge al sol, a les flors i a la llum acaba i en Tommy Lee Jones bufa el xiulet amb tantes ganes que fins i tot el fugitiu que s’amagava a sis mil quilòmetres ho escolta provocant que comenci a correr, el grup d’idealistes corre cap enrere esperant a que el seu rival empenyi l’esfèric cap a ells.

Els minuts passen i la pilota canvia de mans 43 cops sense cap esdeveniment remarcable excepte aquell pupil que en un moment determinat colpeja la pilota amb l’espero per retornar-la al camp; tot això baix l’atenta mirada de 22 pals que subjecten banderes de diferents colors, algunes d’elles d’altres grups intel·lectuals: trobem en primer lloc els burgesos modernistes, seguit de l’aristocràcia de la capital i la falsa aristocràcia de la capital, si seguim girant a la dreta anem observant les banderes dels il·lustrats enganyats, dels economistes que es creuen dogmàtics o d’aquell reduït grup de comandat pel majorista de carxofes. Aquets pals s’expandeixen pel frontal, per l’àrea més ampla observable i un poc més aïllats però en una posició més il·lustrada si cap, hi son la bandera dels “toreros” seguida de la dels “xocolateros”, juntes pareixen un collage d’un obra de Joan Miró un dia que no es trobava ve de l’estomac.

No es política això, son simplement 22 romancers colpejant una pilota mentre els propietaris se’ls veuen des de llocs il·lustres, amb cara arrelada en la més profunda amargor per evitar cert cinisme que podria suposar-los algun entrebanc amb els “mass  media”; però no, tranquils que això no es política. Porten banderes anticonstitucionals! Correu! Aviseu a la Benemérita! Atenció! Que aquell que corre per la banda cobra 17 milions d’euros! Empresonem-lo! No, No, Espera, que se’n se ell no guanyem. D’acord aleshores deixeu-lo estar. GOOOOOOOL! De qui? Del corrupte aquell?, o d’aquell calb que va tenir aquell embolic amb la noia aquella? O et refereixes a aquell que va falsificar uns documents per a portar una petita embarcació ? A no, no ha sigut gol mentider, simplement era un efecte òptic provocat pel reflex de la calba del president aquell condemnat per un miler de coses que està segut al costat de l’altre que li donava  milions al pare d’un jugador i se’n anaren tots dos de Caipirinhes.

Aquestes últimes línies no anaven de vere. Al futbol tot es llums, goig i felicitat, la veritat es que es un esport màgic (açò ho dic de debò), i que a aquell que li agrada ho gaudeix moltíssim. Ens podem quedar tancats en el simple acte de colpejar la pilota però deixaríem al marge un fum d’elements que transformen el futbol i l’esport en general en allò que realment em pareix interesant que es el context polític i social que impliquen. No vull dir amb això que cregui que deu ser així, això pot generar un debat interesant però el que no es pot negar es la realitat que te actualment l’esport i que cal analitzar. L’afectació política que te cada acció de partit, tant me fa si es al camp, com a la grada, com a un periòdic local, es capaç de moure fins al més petit dels petits, fins al més gandul dels ganduls. No ignorem la realitat i centrem-nos en analitzar-la i interpretar-la, es el millor per al futbol, per a l’esport, per a tots.