Lladres que entreu per Can Barça (1-2)

L'elefant Blau s'inebrià
Si de l’etapa de Joan Laporta i Estruch es fixéssim únicament en l’apartat esportiu, el balanç seria un dels meus positius de la nostra història. Primer amb Rijkaard, Ronaldinho, Deco i companyia, i després amb Guardiola, Messi, Xavi o Iniesta el que ens a fet gaudir aquest equip aquets anys ha sigut en paraules del actual entrenador del Celta de Vigo “un orgasme futbolístic” . A les no

stres memòries trobem recitals futbolístics contra Bayern, Màlaga, Manchester United o Sevilla però sobretot aquells que han fet que durant molts anys perdéssim la por de visitar l’estadi del Reial.  Els records de la nostra gent als bars, penyes, llars agenollats, amb els punys mirant el cel celebrant els gols de Ronaldinho al Bernabeu superant a Ramos i Helguera, o el doblet d’Henry al 2-6 de l’any 2009, tampoc s’oblida les llàgrimes sortien dels nostres ulls després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge, o al veure a Abidal aixecar la quarta lliga de campions. Son molts moments, moltes alegries sorgides des de l’idea d’un futbol atractiu, ofensiu, elaborat per jugadors formats aquí. Però tenim que ser coherents, i assumir que al Barça, mai les coses han estat tan fàcils i fins i tot, quan tot pareix que llueix, hi ha foscor en alguns recons, molts dels quals situats més als despatxos que a l’interior del propi vestidor (encara que aquí també hi tindríem per a avorrir).

Font: Mundo Deportivo

Per a la història del Barcelonisme anava a quedar gravat el 52,57% que li donaria a Laporta, la presidència del club i junt a ell una sèrie de noms que aleshores poc deien a la “culerada” però que passats els anys deixarien de  passar inadvertits: Sandro Rosell, Ferran Soriano, Alfons Godall, Marc Ingla, Jaume Ferrer, Josep Maria Bartomeu i Javier Faus. Molts d’aquets noms que han aparegut en la primera plana de l’actualitat blaugrana en algun moment durant els últims anys son coneguts més per accions “contra” la junta a la que pertanyien que per accions pròpies del club, el cas de Rosell o Bartomeu son els més representatius. Aquets dos deixarien la junta 2 anys després d’iniciar aquest viatge i poc després els seguiria Xavier Faus (que sempre ha anat amb un poc de retràs, respecte a la resta). La major part de la resta de la junta acabaria dimitint el 2008, 3 anys més tard que Rosell i companyia, quedant únicament 5 membres de la junta inicial en l’equip de govern del Futbol Club Barcelona. Que esdevingué aquella allau a can Barça? La simplicitat es complicada de trobar en una resposta on la condició humana, la psicologia mateixa de la raça fa gairebé impossible les accions sintetitzades, tot i això podem intentar comprendre el perquè de les accions de Monés, Rosell, Bartomeu, Moix, Faus, Echevarría, Vicens, Soriano, Ingla, Cambra, Vives-Fierro, Murtra, Vilaseca i Rovira.

Per intentar comprendreu, cal analitzar ambdues parts, les possibles accions de Joan Laporta que hagin pogut produir aquest “efecte fugida” en els membres de la junta i també aquells desitjos de Rosell i companyia que no podien assolir formant part de la junta del 2003. 

Si comencem per la vora de Laporta & com.  Si observem les declaracions de Rosell o Moix després de la seva dimissió parlant de “no voler entorpir un projecte com el de Laporta”  podem pensar que les raons giraven sobre la seva política de figura mediàtica, apareixent gairebé contínuament a televisions i ràdios; encara que aquesta raó es queda un poc curta, per això es possible que també hi intervinguessin altres polítiques de Laporta com la pujada de l’abonament un 40% o per no demandar a les juntes de Gaspart, Reyna i Nuñez, o potser sigui per l’entrada d’Alejandro Echevarria (cunyat de Laporta) i d’ideologia franquista colpejant directament  no només amb la resta de la junta sinó també amb la història de la institució. O potser tingué alguna cosa a veure el nomenament de Valero Rivera com a director general de les seccions esportives que acabà amb la destitució de Josep Maria Bartomeu com responsable de les seccions.  Les possibilitats son aclaparadores, ens basem en fets, en decisions polítiques per a intentar entendre-ho; el problema es si (com anem a fer a continuació) intentem analitzar-ho des de la perspectiva dels dimissionaris ja que només ells coneixes els seus pensaments en aquells moments. Podem formular hipòtesis com la possibilitat de que es sentiren traïts per Laporta per les seves decisions (parlaven de manca de democràcia), també cap la possibilitat, sabent el que ha ocorregut posteriorment, que la raó de la seva dimissió fos el desig d’assolir un lloc més representatiu dins la junta. Realment com sempre passa, podem debatre el perquè, si es culpa de la premsa, o de l’educació, o potser es així el comportament dels individus ,però la certesa, el que passà realment no ho sabem, es per això que aquesta etapa del barça va concloure entre bambolines i tant de bo arribi el moment d’esbrinar-ho.